Certament, a vegades em pregunto qué li trobo a el que avui dia s'anomena Pressing Catch, o el que és el mateix, la lluita lliure, sobretot la que proporciona la WWE, però si cal, m'empaso també la TNA o la NWA.

Fa poc que segueixo aquest ENTERTAINMENT, si, crec que s'ha d'escriure en majúscules. De fet, en un principi no m'interessava gens i fins i tot en feia burla, ja que qui ho mirava a casa era mun germà. D'anar-ho mirant, ara és a l'inrevés, ell no ho mira i jo si cal em quedo a veure combats de PPV fins les 5 del matí i de forma furtiva.

Sé que deu sonar ridícul que algú de la meva edat, 19, digui que segueix això i que, a més, n'és fan. Bé, sincerament, altres coses no, però això és una d'aquelles que m'empipa una mica i que alguns de vosaltres ja heu viscut a les vostres carns. Primer de tot, no està enfocat exclusivament a nens, és més, s'ha de reconeixer que tot i tenir algun contingut infantil, sobretot està dirigit al públic més adult, fet que es demostra i es contrasta en tots els events i programes, ja sigui SmackDown, Raw o ECW, és que si un es fixa en el públic, s'adona que no sols hi han nens allà.
També em mosqueja enormement la gent que intenta desacreditar la lluita lliure alegant que tot és fals i que quina gràcia té veure dos tius pegant-se. Bé, a mi aquest argument em fa moltísima gràcia. Quan m'ho pregunten, jo repregunto amb una serie de preguntes i/o afirmacions, segons el dia i el meu estat d'anim. Principalment m'encarrego de preguntar a l'individu que diu que és fals si realment ell es pensa que House és realment un metge salvador de l'univers, que si Horatio Cane i els seus CSI verdaderament tenen una carrera en criminologia o si qualsevol altra serie és vertadera. Què passa? que el 99% diu que no és el mateix. Ah! maco això, i perque? Doncs perque en el fons tots sabem que les series son falses, però ei que ens toquin una que ens agrada. Obviament, els que veiem pressing catch sabem que els combats estan pactats, practicats, que els lluitadors no es diuen igual que el seu nom artistic i que les trames són falses, gilipolles tampoc som. Però es que qualsevol programa de televisió succeeix el mateix i ningú discuteix sobre la seva veracitat. L'altre punt d'interès i també molt maco és el de "quina gràcia té veure dos tios pegant-se". Bé, primerament dir que no tot el pressing catch son osties, sino que com he dit hi han trames, relacions entre individus ( ficticies, sí, però iguals que reals que la boda aquesta de los hombres de Paco) que fan que els combats tinguin un morbo diferent segons qui s'enfrenti o que un dels lluitadors amb un microfon a la mà sigui tot un espectacle, més enllà dels cops. Obviament, qui afirmen que sols son cops son els majors ignorants del tema. Tot i aixì, sens dubte la gràcia dels programes son els combats. Sí, no es peguen de veritat, però es juguen la integritat física per entretenir a la gent. I amb això lligo conceptes: WWE, con E de Entertainment, no diu en lloc que sigui violencia física real, vull dir, el que busca la World Wrestling Entertainment és entretenir. No és acas el mateix un lluitador de la WWE que un acròbata del circ? opino que sí. I la mateixa gràcia que té per a mi veure's a dos tius pegant-se (ah, perdoneu-me ingenus, però es que no tots els combats son one on one, però això potser ho explico més endavant) la té veure una persecució policíaca o un tiroteig, acàs no és el mateix?

Sí, el pressing catch a patit un augment considerable a Espanya en els ultims dos anys. M'aposto un pèsol a que si fa dos anys ens pregunten per algun lluitador de lluita lliure, com a molt, com a molt algun iluminat n'hagues dit un! sols un! i no seria ni actual, parlo, lògicament, de Terry Gene Bollea, o com tothom el coneix, Hulk Hogan. Sí, tothom l'hauria de coneixer, el ros que estripava la seva samarreta només entrar al ring, el "real american". Però es que aquest home es va retirar realment ( tot i que després ha fet el papanates fins fa uns 4 anys) a mitjans dels 90. Això demostra lo despenjats que s'ha estat de la WWE. Una gran desgracia, perque ens hem perdut segurament i personalment, la millor etapa d'aquesta, quan no era la WWE sino la WWF, amb l'era de la Attitude i la WCW Invasion. Ens vam perdre regnats interessants, com els de The Rock (aquest també l'hauria de coneixer tothom, és més, segur que tothom sap qui és, però poca gent sap que era lluitador professional) o els de l'Stone Cold Steve Austin, el de la imatge, lluitadors que a més de lluitar, entretenien, si algú ho vol comprobar que tiri de youtube i busqui videos sobre ells, i segurament riurà, si sap anglès clar, amb The Rock cantant la bamba o l'Steve Austin tirant de frases ilharants per humiliar al rival per després aplicar-li un stunner per banyar-lo amb cervesa ( si feia falta duia un camió de cervesa per a aquest fi). Potser és el pas del temps, però com passa amb tot, qualsevol temps passat va ser millor, i per a mi, el carisma que tenien els antics lluitadors no s'ha sapigut anar actualitzant amb el temps. Si pensem en els planters de fa uns anys, hi podriem trobar lluitadors com els dos citats anteriorment, i en podriem sumar un munt que estàn en procés de ser Hall of famers, com Mick Foley, Eddie Guerrero, Shawn Michaels ( en el seu màxim esplendor), Undertaker ( el que més em sap greu després o encara més que haver-me perdut l'era The Rock-Austin segurament és haver-me perdut un munt de combats de l'Undertaker, sí, el meu preferit, ja fos en la seva epoca com a American Badass o com a Ministry of darkness), Kane ( emmascarat, siusplau), Bret Hart i un llarg etcètera.
Amb això no dic que els actuals lluitadors no tinguin carisma, és sols que tenen recolzament popular, vull dir, abans tot eren estrelles i ara, n'hi han menys, tot i que això es pot deure a que és el moment que estem vivint ( ja que tothom considera que el temps de Jordan, Ewing, Olajuwon i companyia eren millors temps per a la NBA que els actuals, però probablement serà perque al ser antics tenen més encant, però d'aquí un anys, quan es retirin els grans jugadors d'avi dia, Shaq, Bryant o Iverson aleshores sabrem valorar que tampoc eren mals moments per l'NBA). Bé, avui dia si que és cert que les trames i els personatges de la WWE son més similars entre ells, vull dir, abans tenies un enterrador, un trastocat, un niño bueno i un niño malo, un motero...i un llarg etcètera, amb trames molt més enrrevessades ( sé que despres de 50 anys trobar un argument innovador no deu ser facil Stephanie). Avui dia, en canvi, si que es mantene alguns papers diguesim sicologics dels lluitadors, però han baixat dels nuvols celestials que estaven abans. Ara son persones normals que lluiten, normals però amb molt de múscol ( antidoping apart, que d'això n'hi ha hagut sempre, que li diguin a l'Edge, Crhis Masters o King Booker). Ara, amb petites variants, tots els lluitadors son similars, Batista, John Cena, Randy Orton, Edge, Kane ( faras el favor de posar-te altra cop la mascara?), Triple H...Sí, sincerament abans els lluitadors tenien més carisma, ara algun encara el té, però es incomparable quan en un ring fa 5 anys sonava un "If ya smeeeeeeeeeeeeeeeell what the rock is cooking?"(http://es.youtube.com/watch?v=BR7TOTGomFQ&feature=related) o se sentia la trencadissa d'uns gots (http://es.youtube.com/watch?v=VFb9WhlGzn4 ), quan sonava això tothom sabia quí entrava, però no sabien què passaria. Avui dia, encara tenim una mica de sort i encara ens queda alguna que altra entrada espectacular, jo em quedo amb dues ( perdona'm Kane, però fins que no et posis la mascara...). La primera, obviament, es la de l'Undertaker, el sentir el gong sonar i que s'apaguin les llums deu intimidar sens dubte. I després la caminata desde els vestidors al ring, els cants gregorians, les flames, les anades i vingudes de la llum i un tio de 2'15 que s'apropa cap a tu, amb pas ferm i sense deixar de mirar-te. Ficcions apart, intimidador ( http://es.youtube.com/watch?v=Oto_XME25Fg&feature=related). L'altra entrada amb la que em quedo, potser per la música i per la força que té és la de Triple H (tonto no ets), no té gaire d'especial però a mi em transmet molta energía i també deixa verue el que vindrà a continuació ( The Game starts to play-> http://es.youtube.com/watch?v=kw9yEgq-PNc&feature=related).

En quant als tipus de combats, n'hi ha una infinitat, sé que l'ordinari és el de un contra un, però realment hi ha un munt, tants que prefereixo posar l'enllaç a la wikipedia ( ese gran conocido i amigo nuestro) i jutjeu per vosaltres mateixos, tot i que reconec que fins i tot a mi em sorprenen alguns. ->http://en.wikipedia.org/wiki/Professional_wrestling_match_types
Els meus preferits, obviament, son els que es veuen menys sovint, amb especial predilecció del Hell in a Cell ( combat dins d'una gabia, bé, normalment dins d'una gabia).

Com ja he dit, molts dels combats que van desde que es va deixar d'emetre pressing catch fins ara, ens els hem perdut, però per això està el youtube. Tot i que pot sonar penós, m'he empassat la majoria d'events passats ( és a dir, cada cop al mes hi ha un gran event de PPV) desde els '90 fins ara i ho recomano. És interessant veure combats mític com el Hulk Hogan vs André The Giant, els Royal Rumble ( tot contra tots en el ring) o qualsevol combat de qualsevol any de Wrestlemania (event més important de l'any). Si hagués de aconsellar algún combat, hauría de fer una llista de 5, com el top 5:

1- Shawn Michaels vs Ric Flair, Wrestlemania 24: Un dels pocs combats que més per l'acció del combat en sí, més m'ha emocionat. Aquest es tractà de l'últim combat d'un dels més grans lluitadors de tots els temps, Ric Flair. Després de més de 30 anys de carrera, es trobava amb un threathing match, és a dir, que si perdía, s'havia de retira. El seu oponent, un dels seus millors amics, the Heartbreak kid (HBK) Shawn Michaels. Quan en Shawn Michaels es disposava a acabar el combat, va dubtar si fer-ho o no, però en Flair, en mig de les llàgrimes li va dir que endavant, i amb un "I'm sorry, I love you", en Shawn Michaels va guanyar el combat aplicant-li el seu Sweet Chin music. A l'instant, HBK es va abraçar a en Flair, els dos plorant, sobren les paraules -> http://es.youtube.com/watch?v=S6Wvl-GMPEM .Posteriorment, a Raw, se li va retre un emotiu homenatge. Ho reconec, vaig plorar i ho he tornar a fer al veure el video.

2-Undertaker vs Triple H. Wrestlemania 17: Sobre les paraules, combat colossal. http://es.youtube.com/watch?v=ujoo9SIULZs

3- Undertaker vs Mankind, King of the Ring 1999: per mi, el combat més violent de forever and ever ( bueno, menys els de la ECW). Caure desde d'alt de la gàbia, dos cops i despres un Chokeslam sobre xinxetes, fa mal, per molt que es digui que està tot preparat, si algú pensa que no es poden fer mal després de veure aquest combat, que s'ho faci mirar.http://es.youtube.com/watch?v=PPiUrPNmiDw -> al voler buscar aquest video, es requereix que s'accepti que acceptem que el video conté material violent i que pot ferir la nostra sensibilitat, crec que això ho diu tot...

4- Undertaker vs Edge, Wrestlemania 24: No és un combat espectacular però és el que més dels nervis m'ha posat, ho reconec. Aquest el vaig veure un dia que vaig decidir saltar-me classe, però és un secret vale? xD (http://es.youtube.com/watch?v=4NVZOI46zqM)
com que no es pot dir que sigui un altre combat molt diferent, però si espectacular, englobo aquí també un altre combat, com no amb l'Undertaker pel mig ( Undertaker vs Batista, Hell in a Cell, Survivor Series '07 http://es.youtube.com/watch?v=wNAYVt3i-I4), tot i que no acabés com hagues volgut, per la interferència d'Edge, s'ha de reconeixer que va ser un gran combat.

5- Triple H vs Randy Orton, No Mercy '07: El primer gran combat que recordo, és a dir, el primer que vaig cridar de debò. Era un Last Man Standing, és a dir, aquí guanyava el que aconseguia que el seu rival no s'aixequés despres de 10 segons, com al boxeig. Després de 2 combats, Triple H començava el seu 3r, i tot i així, va aguantar l'impensable.
http://es.youtube.com/watch?v=LCh17W-3IX8&feature=related


I fins aqui la primera part del que penso sobre la WWE ( ja estic cansat d'escriure, ho reconec que portare com casi 3 hores U.U)