Como lágrimas bajo la lluvia

Ei, k tal? bé, per si algú ho ha dubtat ultimament, sóc català i la meva llengua paterna és el català, però no se perque filosofar em surt en castellà xD bé, l'únic que volia dir és que el text que vé a continuació no té res a veure amb els anteriors, no es ni de pensaments ni opinions meves, simplement és una petita historia d'amor, potser lligada amb allò que vaig explicar del que faig, de pensar com voldria que fos la meva vida quan men vaig a dormir:

Començava a ploure. Tot i que plovia poc, s'intuia que en pocs minuts el que ara eren unes poques gotes es convertiria en una gran tempesta. Els dos caminaven l'un al costat de l'altre, sense atrevir-se cap dels dos a voler-se apropar com desitjarien, sense tocar-se, parlant tranquilament sobre qualsevol cosa per tal de manternir viva la conversa. Havia estat d'ell la idea d'anar a fer un tomb pel parc, per així poder estar un estona més amb ella, per veure-la després de classe, sense llibres ni gent pel mig, ells dos sols. En el seu interior tornava a sorgir allò que feia tant que no sentia: una calor inmesurable i incontrolable, un desig d'estar aprop d'ella, potser era amor. Ella, per la seva banda, es sentia tranquila amb ell, com mai s'haia sentit amb ningú. La vida li havia fet entendre mitjançant la seva crueltat que els homes no eren una bona companyia, però aquell cop semblava diferent, intuia que podia ser diferent, i en part així ho volia. També li va semblar bé la idea de anar al parc, volia estar sola amb ell, per veure com era fora de l'aula, per veure si aquella persona que ella imaginava era real o sols imaginacions seves. Tots dos havien congeniat desde el primer moment que es van conèixer. Hi havia una connexió extranya entre ells que cap dels dos havia sentit abans. Una connexió que feia que tan l'un com l'altre s'atreiessin sense poder evitar-ho. Sobre el que parlavent, a cap dels dos en el fons l'hi importava, perque l'important en aquell moment era estar junts. Tot i axí, cada vegada que parlaven, primer un quedava fascinat pel que l'altra explicava o sabia, i després a l'inrevés. Mentres caminava, ell no podia evitar mirar-la de reüll, intentava dissimular que ho feia. Cada cop que la mirava, cada vegada la trobava més maca. Els seus ulls marrons que el penetraven cada cop que ella el mirava, els seus cabells foscos, llargs, que frisava per acariciar, i els seus llavis... ell mai havia desitjat tant besar uns llavis com els d'ella. Ella, per la seva banda, també el mirava de reüll. Trobava que era força atractiu, i el mirava caminar, amb aquell aire despreocupat que tenia i cada vegada li agradava més. Aquell dia, tot i el temps, ell duia una samarreta curta que deixava veure uns braços forts, no massa, però lo suficient com per a que ella desitjes passar-se la vida abrassada per ells. I les seves mans, aquelles mans tan càlides que quan la tocaven per descuit o voluntàriament li feien que el cor li bategués molt depressa.
Ell va decidir asseure's a un banc, començava a caure el gran diluvi però els hi era igual. En aquell banc, sota un gran arbre que intentava guarir-los de la pluja, seguien parlant, ara més aprop l'un de l'altra per tal de protegir-se del fred que començaven a tenir. Ell, la va mirar i va veure que lluitava per dissimular que tremolava de fred. Ella, sabia que se n'adonaria però no volia semblar-li feble. Aleshores, ell li va passar el braç per l'espatlla i se la va apropar suaument contra la seva, i després una mica cap al pit, perque notés la seva calor. A ella se li va passar el fred de cop. Es sentia arraulida contra el seu pit i li semblava que no hi podia haver en el mon un millor lloc que aquell. Va tancar un moment els ulls i va notar el cor d'ell bategant a un ritme constant, va notar-li els nervis que li provocava tenir-la arraulida en ell. Això va fer que s'adonés que estava contenta, que per fi semblava que, tot i només fos una suposició, un altre cop estava enamorada. Ell intentava respirar amb calma, en aquell moment estava en el paradís però volia mantenir la calma i serenitat que el caracteritzava. Tenir-la repossant al seu pit era un somni fet realitat, i a mesura que la acariciava amb la mà amb que la cobria, desitjava i resava per a que aquell moment no s'acabés mai. De cop i volta, en un instant, es va sentir l'espetec proper d'un tro i una gran cantitat d'aigua va començar a caure sobre ells, sense que ni cap arbre o cap paraigües pogués evitar-ho. Al sentir el tro, ella va fer un salt apropant-se més a ell, quedant els dos cara a cara. Es van mirar als ulls, fixament, amb els seus cors bategant com mai ho havien fet. Ella va dubtar si besar-lo, volia fer-ho, però tenia por que passés el que sempre li passava, no volia tornar a equivocar-se. En canvi ell, tot i algun petit dubte, tenia molt clar que el moment era aquell, que volia besar-la i que ni res ni ningú podria evitar-ho. La pluja seguia caient a sobre d'ells, deixant-los ben xops. Ell va allargar la seva màpel cabell mullat d'ella i li va acariciar la galta. Els cors cada vegada anaven més i més ràpids, i aleshores, sense pensar-s'ho li va dir “T'estimo” i va anar apropant els seus llavis poc a poc cap a ella, perque, tot i que volia besar-la, no les tenia totes sobre si ella volia el mateix. Quan els llavis d'ell estaven a punt de tocar els seus, el cap d'ellano deixava de donar voltes, però aquest cop no era de dubtes, si no de felicitat. Volia aquest petó, el necessitava, Va veure que ell dubtava, i va entendre que volia fer-li un petó però que tenia por. Per una vegada, va deixar es pors enrrere i ella també va començar a apropar els seus llavis als d'ell i li va respondre “ Jo també t'estimo”. Els seus llavis es van juntar, era el petó que tots dos havien esperat anys en poder fer, el petó amb més amor i ganes de les seves curtes vides. Els seus llavis van passar a ser els d'ella i els d'ella els d'ell, els seus llavis es confonien enmig d'aquell desig i aquell amor. Tots dos sentien a dins quelcom que cap dels dos havien sentit fin aleshores: amor, però amor del de veritat, si més no això van sentir ells al seu pit. Ell pensava que volia fer-la la dona més feliç del mon, donar-li la vida que fins aleshores li havia estat negada. Ella pensava que a partir d'ara no havia de patir més, perque amb ell estaria protegida, que no tornaria a sentir-se sola i que, sobretot, el faria l'home més feliç, no del mon, sinó de l'univers. En aquell moment la pluja queia com no ho havia fet en anys, mullant aquella escena d'amor, l'escena que tots dos havien esperat durant molt de temps i que per fi tenia lloc, en mig d'un parc solitari, stoa un arbre, en un dia de pluja.